15/11/09

DIE DE FIESTA

Hoije ye die de fiesta. Ye la fiesta de la mie aldé. Giralmente, la maior parte de las fiestas acuntece ne ls meses de Berano, tiempo de muito calor, tiempo de bacanças mas, na mie pequeinha aldé, las dues únicas fiestas que se festeijan, son ua ne l'ampeço de la Primabera i outra agora ne l més de Nobembre.
La de la Primabera, festeija l die de la Nuossa Senhora de Ancarnaçon, padroeira de la Aldé.
Esta, an Nobembre, ye ua fiesta de promessa. Promessa essa feita pul pobo de l'aldé, hai muitos anhos atrás. Houbo, na aldé, ua eipidemia mui grande que mataba todas las bacas. Anton l pobo juntou-se i prometiu a la sue padroeira que, se l'eipidemia parasse, fazerien ua fiesta an Sue honra, nesse anho i todos ls anhos dende pa la frente.
L cierto ye que las bacas deixórun de morrer i l pobo cumpriu la sue promessa, todos ls anhos, nun Demingo, antre l die 10 i l die 25 de Nobembre, se faç ua fiesta. Fazie parte de la promessa qu'essa missa tenerie de ser cantada i dita por 5 padres. Hoije, parte dessa promessa yá nun puode ser cumprida, ye la parte de ls padres. Debido a la falta de padres que se faç sentir ne l nuosso Nordeste, solo un, l de la paróquia, celebra la missa i por bezes cun muita dificuldade, pus ten a sou cargo la celebraçon de missa na maior parte de las aldés.
Cula celebraçon deste die, ben a la mie mimória la mie menineç i la scitaçon de l qu'era un die de fiesta na aldé.
De bespera, la dona de la casa nun paraba, tantas éran las tarefas que tenie para fazer. Ampeçaba por amassar (fazer l pan), ne l die de fiesta era perciso haber fartura de pan i subretodo cuzido de fresco. Cul forno aceso benie la tarefa de ls bolhos, las suplicas, ls sodos, l Pan-de-ló i outros bolhos que cada dona de casa tenie mais jeito para cunfecionar. Tarefa cuncluída, era perciso matar ls frangos, siempre ls maiores, si porque esse die era die de mesa farta. La scitaçon era tanta que nessa nuite nin se drumia. Tanta cousa para acuntecer! Éran ls cumbidados que benien a casa, era tradiçon las pessonas mais amigas ó de la família, de las aldés bezinas, comíren alhá an casa l que depuis retribuían ne l die de la sue fiesta. Era die de comer bien, habie siempre ua mesa mui farta i chena de cousas buonas. Nun quier dezir que ne ls outros dies se passasse fame mas nun era an nada parecido, nin la fartura nin las cousas buonas.
I depuis, era die de striar! Era l bestido nuobo, feito pula mie abó, la tie Albertina “Cristala”, abó pula parte de mie Mai, qu'era ua eicelente costureira; éran ls çapatos que tamien l miu abó, de la parte de Mai, l tiu Augusto “Roso” (Roso, era l'alcunha por qu'era coincido na aldé i alredores) me fazie. Dezie el que éran ls çapatos finos porque, ne l die-la-die, ne l Ambierno, usában-se uns çapatos meio grotescos ou uas “chulicas” untadas cun gordura qu'era para duráren mais. I claro, tamien nun faltaba l casaco de lhana fina, que mie Mai me fazie i eilha que tenie manos de fada pa las malhas i las rendas, punto qu'eilha bisse nun se le scapaba.
Chegado l die de fiesta, culs purmeiros foguetes, yá nun habie quien mos segurasse an casa. L pior era quando habie las bacas para lhebar al cerrado, alhá por ser die de fiesta nun querie dezir que ls animales tubíssen que quedar an casa. Nesse die éran postos nun lhameiro, bien cerrado d'adonde nun era fácele salíren, nun se podie correr l risco de saltáren para ua horta ó un outro lhocal adonde podíssen fazer mal. Portilho cerrado, piernas para que te quiero, era perciso chegar depressa a casa, la missa nun demoraba i inda teníemos de mos bestir.
Dita la missa i treminada la procisson al redror de l'aldé, era perciso chamar las pessonas qu'ibamos a cumbidar para quemer an nuossa casa, nun fusse quedar alguien squecido. L momiento mais amportante de la fiesta era l'hora d'ampeçar l beile. Quando oubíamos l purmeiro foguete, yá nun queriemos saber de mais nada, pies ne l lhargo de la fiesta i era beilar até cansar. Claro que nesse tiempo nun teniemos ls cunjuntos qu'hoije eisisten, beilábamos al toque dun altefalante, que yá passaba las musicas mais famosas dessa éipoca.
Éran assi la fiesta de a mie aldé…
Hoije, anfelizmente, yá todo mudou, la fiesta nun passa dua missa, dita pul único padre de la freguesie i un pequeinho cunjunto de la region que toca para meia dúzia d'idosos i trés ó quatro ninos qu'inda nun ten eidade para beilar. I ls moços? Esses son tan poucos que stan lhoinge de casa, nas faculdades ó nun amprego fura de la region i para esses la fiesta yá nun ten qualquiera sentido.
I you? Sin dúbeda qu'hoije gustaba muito d'alhá star mas trezientos Kms de çtáncia inda ye camino i depuis hai ls rapazes que dízen: - nin pensar, percisamos de studar.
Assi se ban perdendo las tradiçones...

Sem comentários: