22/11/17

Lhéngua Mirandesa



Tânia Martins Ramos, pertence a la classe de l curso de lhéngua mirandesa que ampeçou hai uito dies na Casa de Trás ls Montes, an Lisboua. 

Tubímos trés aulas: ua de apersentaçon i mais dues. Hoije l porsor fui Jesé Pedro Ferreira, filho de Amadeu Ferreira que mos falou de la lhéngua i sue stória.

Tânia, screbiu na sue paigina de l facebook, l testo que queda mais abaixo.

Fizo-me quedar cun piel de pita i l'eimoçon achegou-se a miu sentir. Amadeu, steias adonde stubíres pula cierta stás a mirar para esto i a quedar cula tue risica de cuntento.


"2017/Nobembre/ 21

Já várias pessoas me perguntaram (alguns com ar de chalaça, outros com ar de surpresa e muito poucos com genuíno interesse) porque é que decidi aprender uma língua sem utilidade prática.
Cada vez que saio da aula reafirmo esta minha escolha. O mirandês não é de facto uma língua que eu vá usar para ascensão social ou para melhoramento do meu currículo. Não vou precisar de a usar para ir ao supermercado se visitar Miranda. Mas há alguma coisa de visceral, de sentimento de pertença, de respeito pela história das gentes que só por acaso não são minhas que me deixa feliz e com vontade de aprender mais e ler mais. Sentir o brilho nos olhos de quem é da terra e vê gente de fora a querer aprender sem qualquer vantagem, sem qualquer contrapartida simplesmente pelo convívio e pelo prazer de aprender.
Se me perguntarem agora já tenho outra resposta: porque me faz feliz. E não é por isso que estamos cá nesta vida?"


…..//….

Yá bárias personas me perguntórun (alguas cun aire zumbeteiro, outros cun aire de surpresa i muito poucos cun antresse berdadeiro) porquei m’aperpuso daprender ua lhéngua sien outelidade prática.
Cada beç que salgo de la classe ateimo nesta mie scuolha. L mirandés nun ye causo dua lhéngua que you baia ousar para pormoçon social ó para cumponer l miu currículo. Nun bou percisar de la ousar para ir al supermercado se bejitar Miranda. Mas hai algua cousa de las antranhas, de sentimiento de perténcia, de respeito pula stória de las gientes que solo pur acauso nun son mies que me deixa feliç i cun buontade d’aprender mais i lher mais. Sentir l relhuzir de ls uolhos de quien ye de la tierra i bei giente de fuora a querer daprender sien qualquiera bantaige, sien qualquiera cuntrapartida solo pul cumbíbio i pul prazer de daprender.
Se me perguntáren agora yá tengo outra repuosta: porque me fai feliç. I nun ye pur esso que stámos acá nesta bida?

1 comentário:

faustino.antao disse...

Dius mos deia buonos dies

Oulá Tânea

-Parabienes, muitos parabienes. Son dados cun alegrie i muita sastisfaçon.
Guapo testo i cun muito sentido. Ye assi mesmo. Gusto de ler cousa screbidas desta maneira, sien apeias nien arrecelos.

Deseio-le muito eísito (assi cumo a to ls amigos i amigas que stan ne l curso de mirandés, na CTMAD)

Nota:Stube cun bós todos mais ls porsores António i Bina n'eicelente palhestra de José Pedro.


Saludos